OPINIÓ: Els mites de la nostra generació

Article d’opinió de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES, publicat al blog Política i Lletres

Fa pocs dies celebràvem l’acte de Socialistes pel Sí a Girona en relació al procés català, un dels molts que s’estan realitzant al llarg del territori. En aquestes trobades, el que expliquem als ponents i el que pregunta el públic sol pivotar sempre al voltant de les mateixes qüestions: drets i llibertats, dubtes i determinacions, pors i compromisos.

Aquesta vegada, però, un company del públic em va dirigir una pregunta que, per la seva singularitat, em va sorprendre i la vaig trobar força suggerent: quins són els mites de la nostra generació? El fet és que en la meva primera intervenció em vaig centrar a explicar el col·lapse de les institucions del ’78 i la resposta repressiva de l’Estat en el context de la impugnació d’un dels sagrats consensos de la transició: la unitat d’Espanya. Davant del desgel dels mites de la transició, doncs, quins construirem nosaltres? Quins ídols encimarem quan caiguin, definitivament, els del ’78?

Les experiències d’una generació

Abans de respondre a la pregunta, són necessàries dues consideracions prèvies. La primera i més important és que elevar quelcom a la categoria de mite requereix un cert temps històric de sedimentació i de maduració, de construcció de relats que il·luminin uns segments de la realitat i en deixin a l’ombra uns altres. La meva generació, doncs, no ha tingut temps de construir mites, però sí de viure experiències. Per això m’agradaria parlar pròpiament de les experiències de la meva generació i no dels seus mites, que encara no hem pogut forjar.

I la segona consideració és que les generacions -com qualsevol altra categorització abstracta d’un grup humà- no són monolítiques. No totes les persones que formen part de la mateixa generació tenen una consciència igual de les experiències viscudes. En la tria que faré a continuació, doncs, potser no tothom s’hi sentirà còmode.

L’experiència de la crisi

Permeteu-me començar per la més crua. El primer que vull destacar és l’experiència de la crisi. Les persones de la meva generació hem viscut -de forma socialment conscient- més temps en període de crisi que de no-crisi. El consens socialdemòcrata -plena ocupació i drets amplis- és per nosaltres un dels mites de les generacions precedents. Aquesta és una de les explicacions per les quals ens sentim més interpel·lats pels discursos de les noves esquerres que pels de les clàssiques. I això també serveix per a l’altra vorera ideològica: funcionen molt millor els discursos individualistes liberals d’estètica moderneta que no els conservadors clanxinats i moralistes.

No estem parlant només, però, de discursos, sinó també de la pròpia realitat material: especialment per les classes populars i mitjanes, l’experiència de la crisi és també l’experiència de la precarietat. El precariat, la nova classe social sorgida d’entre els perdedors de la globalització, és aquella que salta de feina en feina temporal i mal remunerada, sense expectatives de millora ni ancoratge econòmic de cap tipus. Un país amb més del 50% dels joves en situació d’atur i amb xifres massives d’emigració forçada és un paisatge devastador que ajuda a entendre què significa, per la nostra generació, l’experiència de la crisi.

L’experiència del 15M

La segona és l’experiència del 15M, que és el punt de ruptura simbòlic per a explicar una fractura generacional molt rellevant en la cultura política dels espanyols i dels catalans. Si l’anomenada cultura de la transició (CT) estava marcada per una escassa exigència democràtica -que deriva alhora del “no se meta usted en política” del període franquista-, el 15M és l’experiència de la repolitització de la societat espanyola i especialment de les seves generacions més joves. Això ha provocat un profund qüestionament de les estructures clàssiques de la democràcia representativa i, més concretament, una crítica a delegar en els “experts” -polítics i tècnics- la gestió del bé comú. La PAH, les diverses marees o el sorgiment de forces polítiques alternatives són la conseqüència pràctica de la irrupció d’aquesta nova manera d’entendre de la cosa pública.

Aquest fenomen -com el de la crisi- no és tampoc, però, local. La nostra generació ha protagonitzat moviments similars al 15M en altres llocs del planeta com ara la primavera àrab o l’occupy Wall Street. Com deia Joseph Roth, “cap pàtria dóna als seus fills tantes característiques comunes com una època”. Segurament tinc més a veure amb un alemany, un egipci o un japonès de 26 anys que viu en ple 2017 que no pas amb un català del 1714. Els estralls de la crisi, els efectes de la globalització o els canvis tecnològics i comunicatius són alguns dels elements que han facilitat la producció i reproducció d’aquesta experiència democratitzadora global, comuna en la nostra generació.

L’experiència de la tribu

I la tercera i última la vull anomenar provocativament l’experiència de la tribu, que a simple vista podria semblar contradictòria amb l’anterior però que en realitat, al meu parer, és complementària. La meva generació ha assistit a un fracàs de les institucions internacionals i europees en l’establiment d’una democràcia global, la reducció de les desigualtats o el control del capitalisme salvatge. De la mateixa manera que, com hem dit al principi, el consens socialdemòcrata és per nosaltres un mite de les generacions precedents, també ho és Europa com a espai de llibertat, seguretat i justícia. El replegament de moltes societats a l’Estat nació i a les seves essències és una reacció evident a aquests fracassos, davant dels quals la meva generació també ha pres actituds diferents: identitarisme uns i nou cosmopolitisme altres.

Aquesta reflexió, però, es mereix un apunt obligatori relacionat amb l’actualitat política, que és el cas català. Sens dubte que una part de l’independentisme té força a veure amb l’experiència de la tribu, però a diferència de Trump o Le Pen, aquest projecte és profundament cívic, pluralista i -malgrat semblar contradictori- de vocació europea i global. I també penso que una altra part de l’independentisme té molt més a veure amb l’experiència del 15M que no pas amb la de la tribu -si em permeteu que segueixi utilitzant aquests conceptes-. Aquests darrers dies, davant de la repressió de l’Estat, aquest argument pren més força que mai.

A mode de conclusió, no sé quins seran els mites que forjarà la nostra generació, i tampoc sé de quina institucionalitat ens dotarem per a aprofundir en una nova convivència democràtica -de fet, a hores d’ara, no sabem ni quin serà el marc territorial d’aquesta nova institucionalitat!-, però penso que les experiències viscudes per la nostra generació tenen un potencial transformador innegable. Al cap i a la fi, als més joves sempre ens ha tocat -en contrast amb la massa sovint monòtona cosmovisió dels més grans- la tasca d’imaginar un món millor. I de començar a fer passes per a fer-lo possible. En això estem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies